Ser la petita està sobrevalorat. La gent parla per parlar. Parla sense saber el pa que s’hi dona, tothom creu que la més jove de casa és la mimada, la consentida, l’aviciada… I un rave! Potser al segle passat era diferent, però al segle vint-i-u la situació està fumuda. Ser la petita és una autèntica desgràcia i la Ru n’està tan convençuda que es tatuaria la frase al cul. Però té prohibit fer-se tatuatges perquè «només» té quinze anys; a més, tot i que va en contra de la moda, li fa mandra patir, ni que sigui una estona, per pintar-se la pell.
La Ru és del morro fort i s’enrabia sovint. Quan ho fa prem fort els ulls, durant dos segons deixa de respirar i envermelleix, i els seus dos germans grans es peten de riure i exclamen a cor un «bum!» que la fa enrabiar encara més.
Ser la petita, tenir quinze anys i dos germans de dinou i disset és una feina dura. Sí. Ja sap que hi ha feines més dures, com la de miner, o la de cobradora de peatge d’autopista, però la seva situació és d’allò més galdosa. Perquè als dos germans (germans «masculins», no s’oblida de recalcar la Ru) s’hi han de sumar un pare maniàtic i una mare xerraire compulsiva.
Una noia N.O.R.M.A.L., d’Anna Manso (Editorial Cruïlla, 2022).
CONTINUA EL RELAT LESTONNAC BCN REPORT
Ha arribat el dia de la Ru. N’està farta. El dia del seu aniversari, el 24 de juny, va decidir que un cop acabat el rutinari i avorrit curs, marxaria de casa tota sola. Fugir sempre és l’opció menys patidora i hi havia un viatge que tenia pendent des de feia anys. Cap a les cinc de la tarda, va sortir-hi amb la motxilla prou plena: tres mudes, menjar i dos-cents euros.
Un cop a l’Estació del Nord, la Ru va preguntar al venedor pel preu del viatge més econòmic a Platja d’Aro. Vint minuts més tard, després de vagarejar neguitosa per l’estació, l’autocar va arribar. No cal dir que el cos de la Ru, abans d’ensenyar-li el seu bitllet al revisor, tremolava. El seu cor era un niu de pors i, en el seu cap ensopegaven, una darrera de l’altra, paraules sense sentit. Es va dirigir al seient més solitari i va resar perquè ningú se li assegués al costat. Volia estar sola, deixar anar totes les tensions acumulades en els darrers dies, potser també plorar sense que ningú li furgués l’ànima i tots els seus secrets amb la mirada. Es va posar els auriculars amb el desig d’endinsar-se en els sons durs i les imatges brutals que es desplegaven de la seva llista de rap preferida. De sobte i inesperadament, una dona gran se li va asseure al seu costat i la va mirar fixament.
—Què hi fa una noia tan petita tota sola?
—Ja hi som! —va pensar la Ru i va girar el cap fent com si res.
—Escolta’m, xiqueta, quin és el motiu pel qual vas a Platja d’Aro? Que hi tens amics o potser família allà?
—Sí, tinc la casa de la família —va respondre la Ru amb la mirada perduda en el no res.
—Com t’ho vas passar ahir a la nit? —va tornar a insistir a fi d’establir una conversa amb aquella noia que li despertava tanta compassió com tendresa.
—Doncs la veritat que molt bé, ha sigut un dels millors Sant Joan que he passat mai —va mentir la Ru.
La Ru, en realitat, no va celebrar Sant Joan, però va voler-li fer creure que era una nena feliç. No li volia explicar que si es trobava en aquell autobús era perquè anava a visitar la seva àvia, a la qual no veia des de feia anys. La seva àvia, la Rosina, ho havia sigut tot per a ella durant la seva infància, però d’un dia per l’altre va desaparèixer. Embolcallada en una aura de misteri, la seva àvia era la persona a la qual la Ru parlava en silenci, ben cap endins, després de cada discussió amb els seus germans. Per raons que ella desconeixia, d’un dia per l’altre, els seus pares li van prohibir parlar amb ella. La Ru ja estava tipa d’acceptar impassiblement els que els adults volien d’ella i ara estava disposada a descobrir tota la veritat.
Continuarà…
