Rafel Balada: “A la carrera et preparen molt per aterrar al món real, però quan acabes et preguntes: I ara què és el que he de fer?”

Per: Alejandro Carrión, Abel Teodoro, Lourdes Gaya i Ariadna Bocchi.

El professor Rafel Balada es va incorporar a l’escola el curs passat i és indiscutible que ja ha deixat una petjada inesborrable en la memòria de tots els alumnes d’ESO i Batxillerat

En Rafel té 33 anys. És professor de l’escola Lestonnac de Barcelona.  Aquest és el seu segon any i ja és un professor molt conegut a tots els cursos de l’escola, generalment als de l’ESO, pel seu accent del Delta i per la seva manera característica de fer classe, amb un sentit de l’humor i un entusiasme que captiven.

  • Com eres de petit?

Vaig créixer al camp, vivia en una casa a Amposta (Delta de l’Ebre), amb el que eren les meves iaies. Els meus amics sempre em deien que jo tenia moltes iaies perquè vivia amb les meves àvies de veritat, però també amb d’altres senyores grans que eren amigues seves i que després de la guerra van anar a viure al camp. Encara recordo que la meva màxima diversió era anar a espiar-les, emprenyar-les, jugar amb elles… Era bastant inquiet en aquest sentit.

  • A què et volies dedicar de gran?

A l’institut ja m’agradava la idea de ser professor. A Primària he de dir que no tant, perquè no pensava en això, però a l’institut, sí: sempre va ser una professió que sabia que, tard o d’hora, voldria exercir. Vaig pensar que el millor seria estudiar alguna cosa que m’agradés abans, treballar del que fos durant uns anys i després fer el salt a la docència.

  • On vius? T’has mudat alguna vegada?

Sempre havia viscut a Amposta, als afores del poble, al camp, i vaig estar allà fins el 2006, any que vaig acabar el Batxillerat i vaig pujar a estudiar a Barcelona. El canvi del poble a la ciutat va ser un gran xoc en molts aspectes, però també ho recordo com una experiència bona perquè va ser una època amb molta energia, amb molts estímuls, amb companys i companyes nous… Va ser un gran canvi, en definitiva!

  • Gaudeixes ensenyant i treballant a l’escola?

Sí, moltíssim. Com ja sabeu, jo tinc una plaça una mica peculiar perquè vaig incorporar-me per fer suplències arran de la situació de la covid-19. Sí que és veritat que quan estàs a l’altre costat, o sigui quan ets professor, entens moltes coses que potser quan eres alumne no entenies, i això és molt enriquidor i divertit. També hi ha dies i dies, perquè com ja sabeu, quan tothom parla alhora, el cap del professor arriba a un límit en què li surt el cervell del crani. Però sí, a mi m’agrada molt ser professor, de totes les feines que he tingut -i n’he tingut unes quantes- és la que per mi té més sentit, la més agraïda… Els alumnes teniu molta energia i entusiasme i estar en contacte amb vosaltres és un plaer.

  • Quin és el teu rol a l’escola?

Com us deia, des del primer dia que vaig fer l’entrevista, ja em van dir que la meva plaça era peculiar, d’alguna manera creada per la situació de la pandèmia. Això volia dir que no sabien molt bé el que anava a fer, però que em necessitaven disponible per dur a terme tasques de suport. Per exemple, si el professor de matemàtiques faltava uns dies, jo anava i feia la suplència. Ja sabeu que al principi de tot jo anava a endollar la càmera web i que el professor, des de casa, feia la classe. Aquesta plaça és molt estranya, però també em sembla una oportunitat molt bonica per aprendre de diferents professors i de diferents maneres de fer en tots els cursos d’ESO i Batxillerat. Aquest rol també implica que he de ser una mica àgil en funció de les necessitats, però això ja ho sabia quan em van donar la feina.

  • Què vas estudiar?

Vaig estudiar Biologia. Així com sí que tenia clar des del principi que volia ser professor, a l’hora de triar la carrera vaig trigar una mica més. Recordo el dia en què un professora a 4t d’ESO ens va explicar com es dividia una cèl·lula. No sé per què, però em va impactar moltíssim! Em fascinava com explicava els mecanismes de la vida. Recordo que, quan ella parlava, era com si veiés un nou univers davant meu. Va ser llavors quan vaig dir-me: Intentaré estudiar això! I de fet, vaig acabar treballant molt de temps en un laboratori.

A moltes carreres et donen pinzellades de temes que s’engloben sota la mateixa àrea del coneixement però, quan acabes, no n’ets cap expert tampoc. Crec que a la carrera et preparen molt per aterrar en el món real, però quan acabes et preguntes: I ara què és el que he de fer?

  • Has dit que t’agrada passejar-te per aquesta escola. És per això que et voldríem preguntar: tu et sents a gust aquí, a l’escola?

 Sí! Jo em sento molt, molt a gust en aquesta escola. Aquí, la veritat, és que la gent m’ha tractat molt bé des del primer dia i és un plaer anar-hi cada dia a treballar. Tant pels companys i companyes, professors i professores com pels alumnes. Venint d’un món laboral tan diferent, entrar amb contacte amb l’escola i que hagi passat així per a mi és un regal i una sort.

  • Què feies abans de venir aquí a l’escola?

En acabar la carrera, vaig estar sis anys a la Universitat de Barcelona en un laboratori fent tasques de recerca en el marc de la meva tesi doctoral. Això vol dir que tries un tema dins d’un grup d’investigació i d’aquest tema fas una sèrie d’estudis durant uns anys per treure’n l’entrellat. Jo vaig estar treballant en recerca biomèdica dins de les neurociències en l’àmbit de les patologies cerebrals adquirides al període perinatal, que ve a ser quan el nen o nena, just després de néixer, té algun tipus d’accident al cervell per falta d’oxigen o per reg sanguini. Després d’acabar la tesi, tenia ganes de canviar, per això vaig fer cap a una editorial científica, que és una entitat que rep els estudis dels científics i ha de decidir si són prou bons o no per a publicar-los. En aquesta editorial vaig estar un any i vaig veure que les tasques eren molt diferents de les del laboratori: era un altre estil de vida i no em va acabar d’agradar el que comportava anar a l’oficina cada dia. Quan va arribar la pandèmia, el teletreball ja em va empènyer a prendre la decisió de deixar-ho. Recordo estar a casa treballant i que de cop acabaves i no tenies la sensació d’haver acabat. Llavors vaig dir-me: escolta, enviaré un currículum a algun col·legi, que és el que sempre he volgut fer. I així és com vaig acabar aquí.

  • Deixant de banda l’àmbit laboral, què t’agrada fer en el teu temps lliure?

M’agrada fer moltes coses, però sí que és veritat que el que m’agrada fer encara ara i que tinc la sensació que m’agradarà sempre és fer música. Als dotze anys vaig escoltar un disc que em va canviar la vida, em va obrir un univers de sensacions i emocions que no coneixia i que mai abans hagués imaginat que pogués existir. Als catorze ja vam fer el primer grup de música i des de llavors no hem parat de tocar, hem anat evolucionant en molts estils. És un món molt ric i màgic el fet de dipositar les teves energies en crear una cançó, en generar emocions. Una altra cosa que m’agrada molt fer és posar-me música i sortir a passejar per Montjuïc, ja que hi ha molta vegetació i així surto una mica del nucli urbà.

  • T’agrada viatjar?

Viatjar m’agrada molt. Crec que a tothom li agrada, de fet. Sí que és veritat que el que no m’agrada tant és que avui en dia sembla que hi ha una necessitat imposada de viatjar. I viatjar està bé quan ho fas a consciència, quan estàs obert de ment, quan coneixes un lloc. Però aquesta tendència dels darrers anys de viatjar, que si dius que no has anat als cinc continents en un estiu sembla que no hagis fet res, no m’agrada. Bé, que cadascú faci el que vulgui, però sí que és veritat que aquesta moda a mi se’m fa una mica estranya. Però el que és viatjar, a mi, m’agrada molt!

  • Què has pensat de fer en el futur? Seguiràs ensenyant?

Jo, en el futur, no hi penso gaire, però és veritat que quan estava al laboratori hi pensava molt, perquè la recerca a vegades pot ser un món complicat, és a dir, no saps si l’any vinent et podran pagar o si tindràs diners per fer els experiments. I aquells anys que vaig estar allà, vaig haver de gestionar el futur d’una manera diferent, i això se m’ha quedat. Però ara intento esprémer al màxim allò que estic fent… Per exemple, com ara sé que estaré aquí tot el curs, no em plantejo res més que donar-ho tot al llarg d’aquest temps. Quan vagi arribant l’estiu, ja començaré a meditar, però sí que és veritat que em veig ensenyant tota la vida.

Redactor junior

close