Eduard Cano: “Vaig dubtar si agafar la feina o no, però crec que ha sigut la millor decisió de la meva vida”

Escrit per: Xavi Alonso, Teresa Baratech, Ana Caulés, Alex Gorgori

L’Eduard Cano té vint-i-nou anys i és cotutor i professor de matemàtiques a 3r d’ESO, entre d’altres. Ben clar està que és un dels docents més estimats del curs, gràcies a la seva facilitat a l’hora de relacionar-se amb els alumnes i la seva espontaneïtat.

Com va ser la teva infància? 

Soc de Lleida i sempre he estat allà. Tinc una germana petita. Sempre he fet tennis i era una mica “trasto”. A banda del tennis, també m’agraden molts esports però bàsicament feia tennis. També m’encantaven els números i, per exemple, jugava amb els nombres de les matrícules de cotxes.

Quan tenies la nostra edat, què volies estudiar? Et va costar decidir-te?

Jo no sabia el que no volia perquè anaven passant els cursos i la veritat és que no hi pensava. Fins que un dia em vaig trobar que havia d’escollir, i ho vaig fer una mica per descart i ràpid, tant a batxillerat com a la universitat, ja que jo mai havia estat una persona planificadora. En acabar la universitat i un màster et preguntes, quÈ vull fer jo amb la meva vida?

Si poguessis parlar amb l’Eduard de 3r d’ESO, què li diries?

Jo li diria que no canviés res, que fos com va ser. Vist ara des de lluny sí que crec que era una mica pesat i obsessiu perquè em costava deixar un tema.

Com van ser els teus primers dies com a professor? Te’ls esperaves així? Estaves nerviós?

El moment en el qual em va trucar el Lluís estava tremolant. Em va trucar un dijous i m’havia d’incorporar el dilluns amb el curs ja començat. Vaig tenir molts dubtes si agafar la feina o no, però crec que és la millor decisió que he pres mai. En arribar, estava molt nerviós. Recordo molts nervis, i els quatre primers mesos van ser tot de nervis perquè havia d’estar amb 30 adolescents i trobar el punt entre no ser el seu amic i no ser un professor avorrit. Estic molt agraït al Pere Coromines, ja que gràcies a ell vaig aconseguir la plaça de professor a l’escola. (L’Eduard insisteix molt als entrevistadors a destacar aquesta frase en l’entrevista ja que el Pere va ser un gran referent per a ell).

Sempre havies volgut ser professor? Per què?

No, al principi tenia dubtes sobre què volia ser, ja que tenia facilitat per a quasi tot i, en canvi, no hi havia una assignatura en què destaqués respecte a les altres. Finalment, com que tenia més intenció de fer alguna cosa tecnològica o científica, vaig fer enginyeria de camins, perquè m’agradava i era la més difícil: m’ho vaig prendre com un repte. En acabar la carrera, vaig començar a fer classes amb alumnes en el meu pis i vaig veure que m’agradava, així i tot, mai no havia tingut clar què volia ser. En veure que m’agradava fer això, vaig creure que ser professor era el més adient.

Si no fossis professor, què t’hauria agradat ser?

M’hauria pogut guanyar la vida sent enginyer, però el que tenia clar és que no podria treballar a una oficina. No és que odiï l’enginyeria, però les feines de relacions no són del meu estil. M’hauria agradat fer feina d’alguna cosa d’ajuda, com en una ONG, treballador social…   

Que és el que més t’agrada d’aquesta escola?

M’agrada la relació entre el professorat, és excel·lent. Jo treballo a l’ESO i el Batxillerat i aquí tots ens ajudem. També crec que els alumnes tenen bona relació amb els professors i és una cosa que m’agrada bastant: es pot fer classe tranquil·lament, t’ajuden, t’escolten…

Tens algun somni per complir?

Jo he estat molt realista sempre, no he tingut referents, ídols… No soc una persona ambiciosa, per mi la vida és viure-la amb tranquil·litat. L’únic ídol que he tingut és Federer, i m’agradaria veure’l jugar en directe. De somnis, només en tinc aquest. Soc una persona tranquil·la, vull tenir gent estimada a prop i viure una vida normal, tenir un sou digne, i ja està. El que menys m’agradaria és ser famós, és esquinçant, perquè com ja he dit, no tinc cap necessitat de tenir molts diners, i estaria tot el dia avorrit.

Com et veus d’aquí deu anys?

Jo ara per ara no estic cremat. Jo em veig sent professor d’aquí deu anys. No tinc clar on viuré ni sé a on em portarà la vida, però espero continuar sent professor, i si pot ser d’aquesta escola, millor.

Tens alguna anècdota divertida?

A 1r de carrera, l’assignatura més difícil era àlgebra i l’aula era d’amfiteatre, és a dir, el de darrere estava a una alçada més alta que el de davant. Aleshores estàvem a l’examen final, i darrere meu tenia a un amic. Ell es va posar molt nerviós i em preguntava coses xiuxiuejant en mig de l’examen, fins al punt que es va angoixar tant que quan faltaven deu minuts d’entregar la prova, es va aixecar, es va apropar, i em va agafar l’examen i va començar a fer el seu copiant-me el meu. Alhora, jo estava sense examen, molt nerviós, mirant a la professora. Vaig patir molt, li anava dient que me’l tornés, però no ho feia. Per sort, just quan s’anava apropant la professora per recollir-lo, me’l va tornar i no ens va enxampar la professora. Encara som amics i sempre li recordo!