L’Ana, la nova infermera de l’escola: “Vagis on vagis, reps molt més del que dones. No cal marxar per ajudar els altres”

/
143 views

L’Anna és la nova infermera de l’escola, té 27 anys i està coneixent el centre i la nova feina.

Fa poc que t’has instal·lat en aquest edifici! Com et sents?

M’han contractat per 6 mesos, ja que la infermera titular està de baixa per maternitat. Em sento molt bé, molt ben acollida. I el més important: m’encanta la feina!

Què és el que més t’ha sorprès d’aquesta escola?

M’ha sorprès molt la bona organització del centre malgrat la pandèmia. Tothom té molt clar els moviments que pot fer, els llocs per on ha d’anar i les normes que ha de seguir.

D’on vens? D’un hospital? D’una altra escola?

He voltat força… Vaig acabar la carrera d’infermeria fa cinc anys. I abans de venir a l’escola estava al Clínic, però no a l’hospital, sinó fent consultes externes al servei d’atenció al viatger. Abans d’això, també he treballat un parell de vegades a l’Àfrica i a diferents hospitals de la nostra ciutat.

Tens molta feina durant el dia? Quines són les teves tasques principals?

La primera cosa que faig quan arribo és agafar la medicació dels alumnes que n’han de prendre diàriament. Llavors, faig el control de temperatura al frigorífic que tinc a la meva consulta i organitzo tots els medicaments que s’han de conservar en fred. Simultàniament, registro en una aplicació els moviments que executo. També em faig una llista amb les hores en les quals he de donar els medicaments als diferents nens i prenc la temperatura als alumnes de diferents cursos. En tot moment, estic a disposar de qualsevol emergència que pugui tenir lloc al centre.

SEmpre has volgut ser infermera? 

No, de molt petita volia ser veterinària perquè m’agradaven molt els animals. Però després ja em va començar a interessar tot allò relacionat amb la cura de persones i és per això que vaig estudiar per a ser biosanitària. No sabia ben bé què fer perquè, de més gran, dubtava molt entre psicologia i infermeria. Finalment, però, em vaig decantar per la infermeria, una professió que em fascina!

Quin és el cas més estrany que has tingut?

Aquí, a l’escola, no n’he tingut cap perquè, quan passa alguna cosa greu, avisem a urgències i són els pares qui decideixen què han de fer. Però, quan he anat a treballar en alguns països conflictius, he vist realitats molt sorprenents, com ferides de bala, nadons que moren perquè estan desnodrits, etc.

I què et feien sentir aquestes experiències?

Experiències com aquestes generen una barreja de sentiments… D’una banda, molta sorpresa, perquè veus  realitats que no t’esperes, que et semblen totalment inversemblants i que només hi has pogut arribar a través de fotografies. De l’altra, impotència, impotència de saber que aquestes tragèdies continuen passant!

Hi ha molta diferència entre la sanitat de Catalunya i la d’allà?

Aquí tenim molt bona formació i mitjans de qualitat… Allà, al contrari, la tecnologia està molt menys desenvolupada. A més, falten molts recursos, tant de personal com de mitjans per oferir una assistència de qualitat.

En quines ciutats has estat concretament?

A Turkana, que fa frontera amb Sudan del Sud i Etiòpia. I, recentment, de fet, també he estat a Sudan del Sud, en un hospital.

Què és el que va motivar per anar a fer el voluntariat?

Sempre m’ha agradat molt tot allò relacionat amb l’ajuda humanitària. Ja des de la primera experiència a Kènia em vaig adonar que realment em volia dedicar a això!

Ho faries un altre cop?

Sí, ho tornaria a fer. Perquè fer voluntariat et captiva o et desanima, i, en el meu cas, quan ho vaig provar, ja vaig saber que seria molt difícil de deixar-ho estar. Crec que, si m’ho puc permetre i la meva situació personal m’acompanya, ho continuaré fent.

Les vegades que has anat en algun país del tercer món has treballat sempre en un hospital?

La primera vegada vaig col·laborar en un projecte anomenat “Clínica mòbil”; érem en una zona rural molt aïllada, poblada de comunitats nòmades, i ens desplaçàvem amb un cotxe ambulància per tot el territori per oferir l’assistència que la gent necessitava.

La segona vegada vaig anara a parar en un hospital on vaig poder proporcionar una ajuda més tècnica i formal.

Amb quin aprenentatge et quedes d’aquestes experiències?

Després dels meus viatges he entès que, vagis on vagis, reps molt més del que dones i que no cal marxar per ajudar els altres. Tot plegat a mi m’ha servit per saber que, col·laborant amb projectes com aquests, puc aprendre moltes coses de les persones i oferir cura i ajuda.

Per: B. Muro, P. Fernández i A. Rodríguez.

El més recent